Vaig anar a l’exposició ficcions enfora!, sobre autors catalans traduïts a d’altres idiomes.

No hi havia ningú. Tot plegat semblava un magatzem abandonat, ple de capses que pretenen mostrar l’esplendor de la literatura catalana actual. Però aquest silenci sepulcral (només trencat pel rum-rum d’una projecció amb autors com Sánchez Piñol o Maite Carranza explicant anècdotes), més que esplendor, era desolador.

Entren un home i una dona. Em sona la cara d’ell, ulleres de pasta i camisa per fora dels pantalons. Es passegen per entre les prestatgeries. Al cap d’una estona, ella li pregunta:

-T’hi has trobat?

-No -respon ell-. No surto enlloc.

-Jo estic allà.

Em sembla que només hi anem els escriptors que hi sortim, al ficcions enfora!.