També és trist inaugurar un blog amb dubtes.

Arribo al darrer capítol de la novel·la en que treballo des de fa any i mig. Ho faig amb il·lusió i ganes d’enllestir-la per començar un dels processos que més m’agrada (tot i que hi hagi qui pensi que és el pitjor): corregir-la. Suprimir-ne escenes, reduïr la presència d’alguns personatges, eliminar o ampliar diàlegs, aprofundir en aspectes sobre els que havia passat de puntetes. Arrodonir-la.

I tot plegat s’acompanya amb la sensació de vertigen que produeix arribar al final, assolir la fita, vèncer en el duel amb tu mateix. I la pregunta que cada dia es va repetint de forma més insistent: li interessarà a algú el que pugui explicar?

Fins aquí la secció nihilista, que intentaré no repetir. A partir d’ara tot fa baixada, amb acudits de pets i fotografies de pits.